Segons em sembla entendre, el teu blog va néixer com un projecte de classe per acabar prenent vida pròpia i consolidant-se a la catosfera. Va anar així?

Bé... més o menys, al principi només volia provar de què anava i no tenia intenció de continuar-ho massa, però després el vaig fer servir per fer un treball de classe que consistia en un 'diari' d'anàlisi de l'actualitat. Això va provocar que canviés de plataforma i borrés els textos més personals (no calia que la professora els llegís). A partir d'aquí el meu bloc va anar canviant, poc a poc vaig anar-hi afegint coses més personals o menys actuals i al final... Doncs n'ha sortit un nadó deforme que encara creix i provo d'identificar.

Proves d'identificar? I a què diries que s'assembla, a hores d'ara?

Hores d'ara... no s'assembla a res. No té un estil definit, un camí propi. És un calaix de sastre i això demostra la seva immaduresa. Només cal mirar les categories... És un bloc que encara ha de créixer molt, i sobretot, trobar una coherència interna que trobo que li falta. En part és culpa del poc temps que tinc últimament, però això no ho puc permetre o sigui que ben aviat hi haurà alguns canvis. Però seran canvis que s'aniran notant poc a poc, que haurien d'anar definint un estil, una manera de fer.

Com veies això dels blogs al principi i com ho veus ara, amb l'explosió de catapings i les desenes de blogs nous cada dia? Mulla't, va...

Al principi en tenia una visió molt diferent de la que en tinc ara; gairebé només coneixia els blocs de lacomunitat.net, lamevaweb.info encara no havia viscut el seu boom i bona part dels textos eren depressius, autocompassius, sentimentaloides (perdó, vull dir sensibles) o amb un toc adolescent molt marcat. Fins i tot el meu - només cal fer-hi arqueologia-. Però les coses han canviat... i molt! Que hi hagi més blocs fa que, com a mínim per estadística, hi hagi més propostes noves i innovadores. Hi ha més gent que ja hi duu un cert temps i això sovint es nota en l'evolució de cada bloc, però alhora també van apareixent noves propostes que aporten sang fresca.

El nom de Niqmad ve (si no vaig errat) d'un mandatari d'Egipte de temps immemorables... també ho he trobat associat als Ugarits que inventen l'escriptura cuneiforme... Perquè Niqmad? I qui s'amaga rera un pseudònim tan freak?

Bé, d'Egipte no. El Niqmad de qui prenc nom (també anomenat Niqmadu), va ser rei d'Ugarit al segle XIV ANE; Ugarit era una ciutat-estat que llavors es debatia entre la submissió a Egipte i a l'Imperi Hitita. Prometien vassallatge a Egipte, però a qui pagàven impostos era als hitites, que tenien la zona ben controlada. Ugarit es troba a Mesopotàmia (on ara cauen bombes...) i sí, és la zona on va néixer l'escriptura cuneïforme, però això va ser abans d'aquest Niqmad. Bé, deixem els rotllos... que encara us començaria amb les teories del materialisme dialèctic sobre l'origen dels sistemes estatals i de centre-perifèria.
Perquè Niqmad? Doncs per culpa d'un treball que em va marcar molt... Un treball sobre aquella zona i aquells temps que em va fer pensar i encara fa que em plantegi moltes coses del sistema social actual. Qui sigui masoquista, en pot trobar un tros aquí. El que passa és que no sé qui s'amaga sota d'aquest nom, em penso que començo a patir un procés de desdoblament de personalitat... En Niqmad -que porta barret- em comença a sorprendre fins i tot a mi de les parides que diu.

I això del "Declivi"? Et veus fent cròniques apocalíptiques? Tan malament va el món?

No és que el món vagi malament -que tampoc va bé-, és que a mi m'agrada la decadència... M'atrau, és inevitable. Lovecraft, els barris industrials, la literatura de terror del segle XIX, pobles lletjos que sovint trepitjo, cementiris mal cuidats. Suposo que això té a veure amb el meu odi-fòbia a les pel·lícules Disney... El declivi és un estat permanent. És aquest bloc.

El teu bloc el veig com una barreja d'opinions personals sobre temes diversos amb relats ficticis, sovint amb una vena sàdica molt entranyable. Et veus així, com un comentador del món amb ànsies de creativitat, de somiar despert (sovint arrencant uns quants caps)?

Jo no sé com definir-me i menys si hi barregem en Niqmad pel mig. A ell encara el conec menys que a mi. En Niqmad és un personatge que vaig creant sobre la marxa, que forma part de mi i a vegades transmet les meves paraules, però que tampoc és del tot jo. Ni molt menys. La 'vena sàdica' suposo que és per culpa del meu humor negre políticament poc correcte i de la meva ràbia contra la sensibleria gratuïta (encara que fins i tot jo hi hagi caigut). Somio despert perquè no sé fer-ho quan dormo; és cert, mai he recordat cap somni i no tic més remei que viure'ls de dia.

Amb tot la teva vida privada no es destil·la amb facilitat dels teus escrits. Intentes deliberadament mantenir-la allunyada? Què n'opines dels diaris personals en el sentit més literal?

No la mantinc allunyada per qui hi sap llegir. Però és cert que intento no donar massa pistes... Hi ha gent del meu entorn que coneix el meu bloc i tampoc vull ser un llibre obert per segons qui. També em mantinc amb un anonimat relatiu perquè no sigui massa fàcil descobrir-me, encara que això ja m'ha passat un parell de vegades... La veritat és que jo no vull un diari personal a l'estil de 'Estimat diari, avui m'ha passat una cosa molt emocionant...' Això m'avorreix. Hi ha gent que explica la seva vida amb gràcia, però fer-ho detall a detall... no cal. Sovint és més divertit llegir o interpretar entre línies que trobar-ho tot fet i dit, calen misteris o es perd la màgia.

Tens molta relació amb altres bloggers? T'has trobat mai amb cap d'ells a la vida real? Per altra banda, tens amics "reals" que et llegeixin al blog?

Tinc alguns contactes amb altres bloggers, m'hi he trobat i fins i tot he arribat a fer alguns amics a través dels blocs. No he conegut molta gent a través dels blocs, però amb qui he fet aquest pas normalment m'hi he sentit força proper. A vegades es pot arribar a conèixer molt algú només a partir del que escriu i quan quedes amb aquella persona, ja tens mitja coneixença feta. Hi ha gent que provoca curiositat, que escriu d'una manera que et fa venir ganes de conèixer-los, que t'hi sents proper. Això m'ha passat i em continua passant, crec que és normal i sa.
Tinc amics "reals" (i que consti que per a mi tots són reals) que em llegeixen de tant en tant. A principi ningú coneixia el meu bloc. Ara hi ha gent del meu entorn familiar i personal més proper que em llegeix, amics diversos que saben que tinc un bloc i fins i tot algunes persones del meu entorn han acabat obrint el seu propi bloc. Una quinzena de persones de la meva classe de Periodisme tenen bloc, però tots en una altra plataforma (blogia) i vés a saber perquè, potser es pensen que és més "modern", però la majoria escriuen en espanyol. El meu espai en el món dels blocs, és diferent al seu. És aquest.

En Niqmad real ha estudiat periodisme i s'està iniciant en aquest món, ens ho has explicat al blog algun cop. Com veus aquest món? Què t'atrau del periodisme? Com es veu en Niqmad d'aquí 20 anys? Fent què, vaja? Veus paral·lelismes entre el món del periodisme i l'exhibicionisme de tenir un blog?

Glups! Una pregunta llarga i contundent. Veig un periodisme com un món on han de canviar moltes coses, discrepo amb la majoria de mitjans de comunicació i en part per això hi sóc... per fer coses diferents i des d'un punt de vista tant objectiu com es pugui. Encara que a la meva carrera tothom digui que la objectivitat és impossible, jo vinc del món de l'arqueologia i crec que s'ha d'intentar. S'ha de ser tant objectiu com sigui possible.

Del periodisme m'atrau el mateix que de la història: el comportament de la gent, les relacions socials, com funciona... tot. D'aquí a 20 anys?

Ni puta idea. Espero que fent alguna cosa que m'agradi, tingui a veure o no amb el periodisme. Ja he passat d'història a periodisme... ves a saber què més canvio.

El periodisme i els blocs tenen molt a veure, però no sé si el meu bloc en seria un bon exemple... No és gens periodístic, no pretén ser-ho ara per ara. Tot i així, és cert; tot blogger ha de tenir cert exhibicionisme... encara que el meu no és prou per dir-hi segons què. En canvi, un periodista purament informatiu no hauria de ser gens exhibicionista, allò important no és ell sinó la notícia. El periodista hauria de ser només un pont entre el públic i els fets.

Com veus el Declivi de'n Niqmad d'aquí uns mesos? Cap on t'agradaria tirar?

Aquesta és una bona pregunta... Tinc un camí clar que miraré de seguir, a no ser que no em convenci. Intentaré deixar-me guiar per una de les tendències més clares que ha tingut el meu bloc des que el vaig començar: la foscor en tots els seus aspectes. ja ho veurem...

Què trobes a faltar a la blogosfera catalana?

Uf! Per començar, que organitzeu una trobada de bloggers des d'aquí, des de Catapings, que és on toca fer-ho (apa, us poso deures, per preguntar). N'hi havia hagut abans, però ja en fa temps no? I posats a demanar, a Barcelona per anar bé :P (ara ja sabeu on visc...). I la resta... s'anirà fent, poc a poc, segur. Catapings és un començament, però el que li falta a la blogosfera catalana és més varietat, originalitat. Li falten blocs que tinguin un projecte definit i original. N'hi ha, però en falten més. projectes madurs o nous, però amb un estil clar i una manera de fer. Idees originals que vagin més enllà del "avui m'he trobat la Maria i he plorat molt perquè el Ramon no m'estima..." I és un repte, però crec que ara és el nostre torn. Toca avançar el peó.

Tot blogger té els seus referents en el món de les bitàcores. Quins són els blogs que segueixes amb més assiduïtat?

Doncs són molts, la veritat, encara que no comenti massa sovint i a vegades només observi... Nocturns i La monja travestida són un dels que segueixo més, però també em fixo sovint amb el sonat de Diària, Realitats i Miratges, Gotes d'Isnel, La dona del temps, Mails per a Hipàtia i molts més que no hi caben... Depèn del moment i de les ganes. Hi ha un bloc per cada moment, però de fet la llista dels blocs que tinc al navegador és realment llarga.