Realitats i Miratges és un dels pioners a la mevaweb.info, on ja s'ha convertit en un referent. Quan vas començar a escriure? Com descobreixes el món dels DIPs?

La veritat és que vaig començar a escriure a l'agost de 2003 sense saber què em feia. No havia llegit mai cap blog. No sabia què s'hi feia, ni què se suposava que havia d'escriure-hi. Al principi prenia com a referent els altres DIPs de lamevaweb.info que en aquells moments eren vint-i-un però molt pocs s'actualitzaven. Això em va servir per anar agafant empenta fins que realment vaig començar a escriure el que jo volia escriure.

Què volies escriure?

Volia escriure el que em vingués de gust, sense limitacions de cap tipus, fer del blog un lloc on cridar els meus estats d'ànim o sentiments d'una manera no massa explícita, reflexionar sobre algun tema (que normalment a mi em sembla vital i a la resta li rellisca)...

I ja escrivies abans?

Abans havia escrit ben poca cosa. Algun relat curt d'aquells que ara rellegeixo i em fan una mica de vergonya i poesies que, decididament, em fa molta vergonya rellegir.

El teu blog es basa en una dualitat entre Realitats i Miratges. Com se't va acudir la idea? Has pensat mai en afegir-hi més seccions o tractar altres temàtiques?

"Realitats i Miratges" és un plagi descarat de la primera lletra a la última. És el títol d'un poema que va escriure un amor platònic que tenia a l'institut. Alhora, el mateix títol em donava dues seccions força àmplies per encabir-hi qualsevol cosa. Dins de Realitats hi cabria la Jacqueline que opina sobre el món real en què viu. Els Miratges són poc més que una distorsió d'aquest món o fins i tot d'altres móns més meus.

El teu és un blog molt creatiu, amb un estil ben propi i original. Tens fusta d'escriptora, podríem dir. Si "som el que llegim"... quins referents podries dir que tens?

Bé, si "som el que llegim" millor no et dic què llegeixo... M'agrada la grolleria sense embuts dels beatnicks, l'estil de Palahniuk o la cura amb què Shakespeare o Martí i Pol tracten les paraules. Si "som el que llegim" jo em demano ser Virginia Woolf, Mercè Rodoreda o una poetessa que he descobert fa poc, la Wislawa Szymborska. Ara per ara, però, les bibliografies obligatòries de la carrera monopolitzen les meves hores de lectura, encara que les llegeixo igual d'encantada. Ara compagino "Estratificación social y desigualdad" de Kerbo amb "Treball d'amor perdut" de Shakespeare.

Els teu estil d'escriptura (apart d'algunes anades d'olla més creatives) és totalment de weblog. Articles curts, amb una certa màgia, un estil fresc i directe i amb un final contundent. Podríem dir que és la fórmula màgica de la Jacqueline. Amb tot, t'has plantejat mai escriure relats més llargs? O treballar camps com l'assaig o la poesia?

No sé si m'agrada que qualifiquis el meu estil com a "estil de weblog"... Per escriure relats m'he de trobar en una situació especial, normalment m'assalten les idees per escriure'n quan m'aïllo a la muntanya, per això no escric relats amb massa freqüència. Necessito temps, una cambra pròpia i algú que em faci el dinar. En part tenia raó la Virginia Woolf quan deia que les dones per escriure lliurement necessiten una cambra pròpia i una paga. De fet, sí que he escrit relats més llargs, alguns d'ells estan penjats a la web de Relats en català. En altres camps com l'assaig, podríem dir que ja hi he fet alguna incursió, i la poesia és la gran desitjada i la gran temuda alhora.

Què és el teu blog per tu? Com definiries la vostra relació? Amor-odi? Simbiòtica? Vida o mort? Creus que hi escriuràs tota la vida?

El blog per mi és una mena de megàfon. Les ànsies d'exhibicionisme de la Jacqueline i la discreció de la Sara acaben fent una barreja una mica estranya. En surt una mena de "que ho sàpiga tothom però no massa". Els escrits es converteixen en un estira i arronsa entre les ganes d'ensenyar d'una i les ganes d'amagar-se de l'altra. La relació entre la Sara i la Jacqueline és de dependència gairebé malaltissa, cap de les dues en estat pur seria tolerable. Per ara, escriure em proporciona més alegries que penes, quan sigui a l'inrevés tinc claríssim que no allargaré l'agonia a Realitats i Miratges.

Quin procés segueixes alhora d'escriure un post? Fas anotacions prèvies? L'escrius d'una tirada?

Procuro anotar en una llibreta que porto sempre a sobre, les idees que m'assalten (perquè normalment són elles que m'assalten no pas que jo les busqui). Quan escric no m'agrada retocar el que ja he fet ni canviar-ho massa, per això escric sempre d'una tirada. M'agrada que es quedi tal com ha sortit de dins. Tinc algunes manies a l'hora d'escriure: utilitzo gairebé sempre l'ordinador, acostumo a justificar el text i a escriure'l amb un tipus de lletra determinada i d'una mida determinada, sinó és així, no m'hi sento còmoda.

Alguna vegada has fet referència als lectors que no t'entenen, és un tema que et preocupa?

Quan dic que tinc la sensació que hi ha qui no m'entén, em baso en els comentaris, sobretot els de lectors desorientats. En un post en què deia un parell de vegades la paraula "libèl•lula" m'hi va posar un comentari una noia demanant que l'ajudés a fer un treball sobre les papallones. En un altre escrit que parlava de l'Edèn com a metàfora (fent referència a llacs immensos d'aigües cristal•lines...) algú va posar un comentari sobre la importància de l'ecologisme. Són coses que sobten i potser més que preocupar, desanimen i alhora em fan adonar que de vegades em passo de críptica.

Com és la Jacqueline de veritat?

La Jacqueline de veritat és una noia de Montpellier que viu amb dos àrabs, un negre i un portuguès i que és coneguda per tothom perquè mai para de ballar, o almenys això és el que els Dusminguet cantaven d'ella. La Jacqueline de veritat es diu Sara, és una targarina aprenent de politòloga que es mor pels pèsols amb pernil. La Sara és una noia peculiar que passeja per Barcelona amb un quadre de Klimt estampat a la bossa i somia en tenir una parada a les Rambles on vendre gira-sols. La Sara és força discreta, la Jacqueline seria l'exhibicionista que porto dins.

Quins són els teus blogs preferits i perquè t'agraden?

Acostumo a llegir Diària perquè mai se sap per on ens sortirà l'Albert, uns dies es lleva groller i d'altres pot jugar a ser Romeu si s'ho proposa. Trobo que Gumets és un blog fresc i fàcilment digerible. M'encanta també la màgia amelinesca de La chica con falda roja o del Gat fent via. Un altre que tracta més "realitats" que no pas "miratges" seria per exemple el Florilegi de pensaments amb articles curts que donen molt per pensar.

Digue'ns l'últim descobriment que has fet al món blogger.

Un dels últims descobriments que he fet al món blogger ha estat a través d'un comentari que la seva autora va deixar al meu blog. Fa dies que vaig seguint la Joanaina, em fa vergonya admetre que l'he descobert a aquestes alçades, ja que ella és al món dels blogs des de fa molt temps.

Gràcies i fins ben aviat, Sara. Esperem que la propera entrevista que et fem sigui ja amb el teu primer llibre entre les mans!