Què et va empènyer a publicar el Mek, i què t'empeny, després de 14 mesos, a escriure habitualment?

Vaig començar a escriure el Mek perquè em va animar el Sergi d'elforat (en realitat em va exigir que obrís un blog, però el verb animar sona més bé). Al principi reconec que em costava saber què escriure, i que vulguis o no, el que em va animar a seguir van ser els comentaris que va anar deixant la gent a cada post. Després em vaig anar enganxant i al final la cosa ja és un vici. A més, el fet de tenir els tres nens escrivint quan els dona la gana també és un incentiu, perquè en el fons les paraules d'un donen idees a l'altre. De moment, en 14 mesos ni tan sols m'he plantejat el fet de deixar-ho, tot i que si mai me'n canso, no allargaré el tema i em retiraré amb la dignitat que em quedi (que sospito que molta, molta no serà).

Tens algun referent, dins o fora d'internet, a l'hora d'escriure un post?

Normalment el tema d'un post ve donat per algun fet d'aquell dia en concret. De vegades no són ni tan sols situacions, només algún petit detall que em pica la curiositat o em fa gràcia, i el meu cap s'encarrega d'anar fent la bola cada cop més grossa fins que acaba sortint un post més o menys lògic i més o menys racional. Tinc la sort d'estar envoltada de gent que, més que una font d'inspiració són més aviat posts amb potes.

El títol del weblog sempre ha estat Mek, però recordem el subtítol 'Diari d'un Pendó' dels primers mesos. Perquè va desaparèixer?

Doncs...ara m'has fotut! De fet l'imatge de pendó era la que jo tenia llavors entre els persontatges amb qui em relacionava (i relaciono) via MSN. M'agrada l'imatge del pendó, de la persona que sap què vol i que no té cap mena de problema per dir-ho. Fins i tot en alguns moments m'havien arribat a dir que parlava com un home. Al principi suposo que era una manera d'intentar explicar en poques paraules què es trobarien al blog, però crec que ara, qui llegeix el Mek ja sap on es fica, i qui hi entra de nou... doncs mira, ja s'ho anirà trobant! A més, abans era el diari d'un pendó, però ara ja hauria de ser el diari de quatre pendons, i la veritat és que això ja sonaria més al Bagdad que altra cosa.

És cert, oblidàvem que comparteixes weblog amb tres homes! Que et senties sola?

No m'havia cansat del Mek ni molt menys, però reconec que va arribar un punt que escriure tota sola era un pèl avorrit. Va ser tot molt estrany. La incorporació del Sergi va sorgir d'una conversa a altes hores de la matinada, d'aquelles coses que en comences a parlar i al cap d'una hora ja tens post penjat amb el seu nom. Al Jordi li vaig fer l'oferiment pensant que diria que altra feina tenia i sorprenentment va dir que sí a la primera. I l'Obed... bé, a ell ja li havia dit molts cops, i que digués que sí va ser com un premi a l'insistència. És agradable obrir el teu propi blog sense saber què t'hi trobaràs (tot i que he de reconèixer que si cobressin per paraules, ara mateix no tindrien ni per tabac). A més, el fet de tenir tres col·laboradors masculins sempre et permet parlar dels 'nens'.

Les històries que escrius són d'allò més quotidianes, sempre amb aquell punt humorístic un pèl cítric que les caracteritza. Realment actues com escrius, o la redacció conté additius?

Sempre que descric alguna reacció pròpia acostuma a ser real, el que passa és que potser en el moment en que la visc no la veig tan radical com queda reflectida en el post. La resta són pensaments d'aquells que més val no dir en veu alta perquè et podrien arruinar alguna amistat. Els que em coneixen saben que fina, el que es diu fina, no ho sóc, i per tan, la mek i jo som dues gotes d'aigua de la mateixa font.

Qui hi ha realment rera la pantalla del Mek?

Una executiva que vesteix pantalons de pinces, calça sabates de taló d'agulla i condueix un Ferrari. Cola? No, en realitat només hi ha una noia de 24 anys que treballa com tothom, fa tres àpats al dia i cada vespre després de sopar, es posa el pijama i es passa hores i hores parlant amb amics i intenta explicar amb paraules alguns dels pensaments més inconnexos que li passen entre neurona i neurona. Una persona sorprenentment normal.

Podries explicar-nos, en unes línies, el teu dia d'avui?

M'he llevat una hora després que sonés el despertador amb una ressaca considerable. He sortit de casa i he tornat quan ja tothom m'esperava per dinar. He arribat tard a fer el cafè, he estat barallant-me amb una làmpara tota la tarda i ha acabat guanyant ella (en la lluita de l'home contra l'electricitat li faig un flac favor al meu gènere). Ara que hi penso m'he oblidat de sopar i ja estic fent la meva sessió diària d'ordinador. En resum, podríem dir que espero que no sigui el meu dia més gloriós del 2005, perquè si no, ja podem anar plegant els trastos.

Finalment, digues el que et doni la reial gana (o la gana simplement, si ets republicana).

No diré res que es pugui utilitzar en contra meva, que amb la meva tendència a cagar-la i veient que fins ara encara no he dit cap bestiesa, sospito que si m'allargo ho envio tot a prendre pel sac.